martes, 2 de febrero de 2016

Un pastel para Jar

   La meua reiaia (reagüela) Laureana (Loriana) va ser un personatge de pes, més de 120 quilos i tenia un humor digne de destacar. Regentava un forn en el carrer del Forn, epicentre de la sornegueria pinossera, lloc de culte dels parroquians on ella era la reina mare.
   El seu fill, el meu iaio Quito era el sagristà de l'església del Pinós, i per tant la visita diaria dels capellans era un dels moments que Loriana disfrutaba per tentar-los amb la seua boca graciosa que pareixia una destral. Ells anaven al forn per a requerir al meu iaio a un servici eclesiàstic i de pas provocar en sa mare una exida graciosa. Si estava a la boca del forn: ¿Que está haciendo tia Loriana? Y ella que les respondía en castellano, lengua de la que no tenía ni idea: Metiéndola y sacándola (la pala en el horno). Una cosa que vosotros no podéis hacer.
    Tal dia com hui però fa un muntó d'anys (La Candelaria) vespra de la festa de Sant Blai, patró de la veïna Sax, feia un fred de collons, no com hui que pareix estem a l'estiu. Al Pinós nevasquejaba i els capellans es van acostar al forn i la pregunta de sempre: Loriana, qué frío hace hoy, ¿no? Y ella les responde: Sí, hoy se leen las campanas. (Hui es gelen les campanes), es lo que quiso decir. Els capellans es pixaven de la risa i van seguir traent-li xarraes: ¿Y qué está haciendo ahora? Y la frase de la reaguela Loriana: Un pastel para Jar. (Sax). Ale, aneu a fer la poca feina que feu. Fotre!

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada